El modernisme a Catalunya

La Colònia Güell és un nucli poblacional (entitat singular, segons IDESCAT) situat a la comarca del Baix Llobregat. Pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló. Destaca pel fet que és una de les colònies més grans del Llobregat, per la seva qualitat arquitectònica i pel fet de ser moguda exclusivament per l'energia del vapor en els seus orígens, en comparació amb les altres colònies, mogudes principalment per energia hidràulica. En la seva construcció van intervenir el mestre d'obres Francesc Berenguer i Mestres i l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. Antoni Gaudí hi va projectar l'església, en la qual també van treballar Berenguer, Rubió i Canaleta. Té 775 habitants (2005). Ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric, el 1991. L'església, altrament anomenada cripta de Gaudí, ha estat declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2005.

 La Casa Alemany està ubicada al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, localitzada en una illa triangular delimitada pels carrers General Vives, Martorell i Peña, i d'Anglí. Es tracta d'un edifici projectat com a residència unifamiliar per l'arquitecte Joan Rubió i Bellver i construïda entre 1900 i 1901. Aquesta construcció s'aixeca en una parcel·la regular, i es configura com un edifici aïllat de planta quadrada envoltat de jardí. Consta de planta baixa i dos plantes pis amb coberta de quatre vents. Pel que fa a les façanes, aquesta casa es caracteritza per la utilització de diferents tractaments. La major part està revestida amb un paredat comú de pedres irregulars que contrasta amb el maó vist de la planta superior, íntegrament realitzada amb maó, i de l'emmarcament de les obertures arquitectòniques, també obrat amb maó, amb elements decoratius motllurats. Cal destacar la solució de les obertures, amb un complex joc de formes cúbiques de ceràmica lluent,

La Casa Golferichs o El Xalet és una casa modernista al número 491 de la Gran Via de les Corts Catalanes, en el xamfrà amb el Carrer de Viladomat, a l'Esquerra de l'Eixample. Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Macari Golferichs es troba al xamfrà meridional de l'illa de cases delimitada per la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers de Viladomat, de la Diputació i del Comte Borrell. Aquest edifici aïllat presenta tres façanes orientades al carrer i al jardí que l'envolta i una paret mitgera amb la finca veïna. Actualment acull un centre cívic del Districte de l'Eixample. Va ser una de les primeres grans obres de Joan Rubió i Bellver, obtenint el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

  Casa Francesc Cuberas Arquitecto:  Josep Codina i Clapés Datación de la obra:  1909 Dirección:  Aribau, 95 Ciudad:  Barcelona (Barcelona - Catalunya) País:  España Continente:  Europa

                                                         Torre Andrés Serra I Arquitecto:  Josep Codina i Clapés Datación de la obra:  1909 Dirección:  Rectoria, 17 Ciudad:  Barcelona (Barcelona - Catalunya) País:  España Continente:  Europa

Can Guardiola Arquitecto : Josep Codina i Clapés Datación de la obra : 1904 Dirección : Pg. Fabra i Puig, 13 Ciudad : Barcelona (Barcelona - Catalunya) País : España Continente : Europa

El  Casino i Gran Hotel de la Rabassada  fou un complex de luxe que incloïa un hotel i un casino, situat a la  carretera de la Rabassada , al  terme municipal  de  Sant Cugat del Vallès  ( Vallès Occidental ). [1] Pren el nom de de la  serra de la Rabassada  al vessant vallesà de  Collserola , perquè el complex de luxe burgès de principis del segle XX es va ubicar en aquesta zona. Es pot veure encara escrit en la  toponímia , i en llocs derivats del  topònim , amb la  grafia  Arrabassada, perquè inicialment es va prendre l'origen de la  paraula  com d' arrabassar  un indret, però segons el  Nomenclàtor Oficial de la Toponímia Major de Catalunya  ( 2005 ) prové de  rabassa , perquè aquella zona (com tot Collserola) estava coberta de  vinya . Així ho descriu el catàleg oficial de finques singulars del  Parc de Collserola  aprovat pel Consell Metropolità de l' Àrea Metropolitana de Barcelona  en sessió del 2-6-20, segons el web de la mateixa entitat: "...L'antic Casin

El  Teatre Apolo  és un espai teatral situat en el núm. 59 de l' Avinguda del Paral·lel  de Barcelona, en el barri de  Poble-sec . L'antic Apolo fou bastit el 1901 i, de manera ininterrompuda fins a l'actualitat, ha ofert espectacles de  varietats , de música i de teatre. El 1901 hi havia una barraca de fira, que havia estat magatzem, on van començar a fer-s'hi espectacles musicals. Al costat hi havia el Bar La Tranquilidad, punt de trobada de la zona. La barraca va ser enderrocada per una tempesta i va ser reconstruït amb un edifici d'obra. Els empresaris foren els germans Soriano (també empresaris del  Pabellón Soriano ), Joan Socias i  Joan Mestres Calvet . Es va inaugurar el 19 d'octubre de 1904. S'hi programaven espectacles de sarsuela, revista i music-hall. El 3 de desembre de 1910 s'hi estrenà  El trust de los tenorios , sarsuela de  Josep Serrano . El 1923 s'hi estrena  El dictador , sarsuela de  Rafael Millán , i el 1927  Las alondras , sars

El   Teatre Condal   és un teatre ubicat al   Paral·lel , número 91. Obert el 1903, continua en funcionament, en un nou edifici. Any 1903 Nascut el 1903 com a  Gran Teatre Onofri , on els Germans Onofri oferien actuacions de circ i pantomima. Es va inaugurar el 7 de maig; el teatre no va aconseguir els èxits esperats i l'empresari, Manuel Suñer, va haver de vendre el local. Aviat es va canviar el nom pel de  Gran Teatro Condal  i el 1909 va ésser reformat. A partir del 1911 van començar a fer-s'hi pel·lícules. Després de la Guerra civil espanyola, va anomenar-se  Cine Condal . El teatre original, amb platea i un pis, va ser transformat en dos locals separats: a la planta baixa es va deixar un bingo, i a la planta alta, l'amfiteatre de la sala, es va instal·lar el teatre: l'amfiteatre va convertir-se en la platea del nou teatre. L'any 1983, els seus propietaris el van transformar de manera definitiva en un espai d'exhibició teatral i pocs anys més tard, el 1992,

Joan Rubió i Bellver fou un arquitecte modernista català que va néixer el 24 d'abril de 1870 a Reus, al carrer de Sant Pere d'Alcàntara -actualment carrer de Llovera. Va ser deixeble d'Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en diverses obres, regidor de l'Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc. Va morir el 30 de novembre de 1952 a Barcelona. El seu pare, Jaume Rubió i Almirall, era del Vendrell, però per motius laborals s'instal·là a Reus on es casaria amb Bonaventura Bellver i Tarrats i formarien una família amb quatre fills. Cal destacar que el fill gran, Marià, va estudiar per ser enginyer militar però va acabar dedicant-se a l'enginyeria civil, cosa que influenciaria en Joan i treballaran junts amb força freqüència. Va estudiar el batxillerat a l'Institut de Reus i als 15 anys, quan obté el títol (octubre de 1886), es va traslladar a Barcelona per matricular-se a l'Escola d'Arquitectura. Tot i que va perdre un any perq

Josep M. Codina, Mataró-Barcelona 1958, va fer la seva primera exposició individual a Mataró l’any 1985. Format en l’àmbit acadèmic, primer a l’escola d’Arts Aplicades Pau Gargallo de Badalona i després a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, va iniciar la seva trajectòria artística marcada pel mestratge dels artistes mataronins Arenas i Novellas. Codina ràpidament es va desprendre de les influències inicials, per endinsar-se en la creació d’un llenguatge pictòric personal que configura avui un particular univers artístic. Codina ha compaginat el treball pictòric amb el disseny i la docència i ha obtingut diversos premis i destacats reconeixements, Codina té una llarga trajectòria expositiva, amb obres en col·leccions privades i en diverses institucions públiques; Fundació Carmen i Lluís Bassat, Fundació Vila Casas, Museu d’Art Contemporani de Tarragona, Col·lecció Testimoni de Fundació La Caixa, i altres.. Maestro de obras catalán. Titulado en 1872, de sus edificios destaca por su

 Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938) fou un arquitecte modernista titulat el 19 de setembre de 1891. Arquitecte municipal de Gràcia, aleshores encara un municipi independent, i posteriorment, arquitecte municipal i cap de bombers de Barcelona (1917-1924). Va succeir en aquests càrrecs a Rovira i Trias i en va ser destituït per motius polítics arran del cop d'estat de Primo de Rivera i de la dissolució de la Mancomunitat: Amb el pretext d'ineficàcia dels bombers en l'incendi del taller metal·lúrgic El Nuevo Vulcano de La Barceloneta, i arran d'una denúncia anònima, es va obrir un expedient sancionador a Audet que va suposar la seva destitució i la depuració de diversos comandaments (un dels quals,Jordan, havia testificat a favor d'Audet). així com la dissolució del cos, sota el pretext de la Dictadura d'emprendre la que van anomenar "reforma del Cuerpo".. Audet es va especialitzar en la construcció de teatres i de sales d'espectacles. Encara

 Antoni Gaudí i Cornet Antoni Gaudí i Cornet (Reus o Riudoms,[nota 1] el Baix Camp, 25 de juny del 1852[1] - Barcelona, 10 de juny del 1926) va ser un arquitecte modernista català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina. Gaudí es va traslladar per a cursar els seus estudis d'arquitectura a la ciutat de Barcelona, on les seves primeres obres van estar influïdes per diversos estils, com el neogòtic, el mudèjar i el barroc, fins a arribar a l'explosió del modernisme, en què va aconseguir implantar un estil propi, amb l'aplicació dels seus estudis sobre la natura i les formes reglades de la geometria, la utilització de totes les arts aplicades per a la decoració dels seus edificis i la recuperació per a l'ornamentació de l'antic mosaic transformat per ell en trencadís, convertit en una nova tècnica. La seva contribució a l'arquitectura és única i és considerat un dels màxims exponents del modernisme. Des de la

 Federació Obrera - Molins de Rei

 Can Tarrago

 GIRONA

 BCN

  Casa batlló Historia de Casa Batlló Casa Batlló se sitúa en el número 43 de Paseo de Gracia, una calle que antiguamente unía la ciudad con la Villa de Gracia, hoy plenamente integrada como barrio de la ciudad. Urbanización de Paseo de Gracia A partir de 1860, año en que se aprueba un ambicioso plan urbanístico en Barcelona (Plan Cerdà) el Paseo de Gracia se perfila como su eje principal y aquí comienzan a asentarse las residencias de las familias más ilustres de la ciudad. De este modo, en el siglo XIX la calle se convirtió en un paseo para peatones y coches de caballos, y a partir del siglo XX en una avenida principal para los automóviles. Originalmente, el edificio fue construido en 1877 por Emilio Sala Cortés (uno de los profesores de arquitectura de Gaudí), cuando en Barcelona todavía no había luz eléctrica. En 1903 lo adquirió D. Josep Batlló y Casanovas, un industrial textil propietario de varias fábricas en Barcelona y destacado hombre de negocios. Construcción de Casa Batlló

Josep Puig i Cadafalch Josep Puig i Cadafalch (Mataró, el Maresme, 17 d'octubre de 1867 – Barcelona, 23 de desembre de 1956) fou un arquitecte modernista, historiador de l'art, arqueòleg i polític català. Va exercir la política com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901–1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907–1910), diputat provincial (1913–1924), i com a president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1924). Va ser un gran defensor d'un ideari de país i mantingué la il·lusió de tornar-lo a veure plenament recuperat en tots els terrenys. Des del vessant cultural i polític va aportar recursos per a fonamentar aquest pensament mitjançant els seus estudis de la llengua, l'ordenació jurídica o l'organització política dels segles XI-XII, i també va aportar arguments sobre l'encaix de Catalunya en un món hispànic alhora que amb vocació mediterrània. Entre les seves obres més conegudes figuren la Casa Amatller (1898–1900) i la Casa de les Punxes (1903–190